Per què els habitatges amb gran terrassa són els més buscats (i cada vegada n’hi ha menys)

Durant anys, quan es buscava un habitatge, els aspectes més valorats eren els metres quadrats interiors, el nombre d’habitacions o la ubicació. Avui això continua sent important, però després dels últims anys ha aparegut un factor que molts compradors situen entre les seves prioritats: disposar d’un espai exterior privat i funcional.

Una terrassa ja no és només un complement. Per a moltes persones s’ha convertit en una extensió natural de l’habitatge.

Un espai que multiplica les possibilitats

Una terrassa de 20 o 30 m² permet usos que serien impensables en un balcó convencional:

• Menjar a l’exterior durant gran part de l’any.
• Crear una zona de sofàs o chill-out.
• Disposar d’un espai segur perquè els infants juguin.
• Practicar jardineria urbana.
• Treballar des de casa amb llum natural i aire lliure.
• Organitzar trobades amb amics o família sense sortir de casa.

En una ciutat mediterrània com Tarragona, amb més de 300 dies de sol l’any, aquests espais es poden gaudir durant pràcticament totes les estacions.

Una tipologia escassa al centre de Tarragona

Els habitatges amb grans terrasses són habituals en urbanitzacions perifèriques o en habitatges unifamiliars, però són molt més difícils de trobar al centre de la ciutat.

La major part del parc residencial existent es va construir en èpoques en què les terrasses tenien una funció secundària i, per tant, solen tenir dimensions reduïdes.

Per aquest motiu, quan apareixen promocions noves amb terrasses àmplies i ben orientades, acostumen a despertar un gran interès tant entre compradors finals com entre inversors.

Més qualitat de vida i més valor patrimonial

Diversos estudis immobiliaris han demostrat que els habitatges amb espais exteriors privats mantenen millor el seu valor al llarg del temps i acostumen a tenir una demanda superior.

No es tracta només de metres quadrats addicionals, sinó d’una qualitat de vida que els compradors valoren cada vegada més.

Quan dues vivendes tenen característiques similars, la que disposa d’una bona terrassa acostuma a ser la primera a vendre’s.

Una oportunitat poc habitual

Actualment, a la promoció que estem desenvolupant al centre de Tarragona, disposem d’alguns habitatges d’1 habitació amb terrasses privatives d’entre 20 i 31 m².

Són habitatges pensats per a persones que valoren la comoditat d’un pis nou però que no volen renunciar a gaudir d’un espai exterior propi.

Una combinació difícil de trobar en ubicacions cèntriques i consolidades.

Si vols conèixer les diferents opcions disponibles, estarem encantats d’informar-te i mostrar-te el projecte.

El fracaso del 30% de VPO.

Ayer La Vanguardia publicaba un dato que debería hacer reflexionar a cualquiera que trabaja en el sector de la vivienda:
siete años después de aprobarse la medida del 30% de vivienda protegida en Barcelona, solo se han construido 31 viviendas.

La previsión inicial era generar 330 viviendas protegidas por año.
Eso significa que hoy la ciudad debería disponer de 2.310 viviendas, y únicamente se ha alcanzado el 1,3%. La distancia entre lo prometido y lo conseguido es tan grande que ya no puede atribuirse a “desajustes” o “retrasos”: es un fracaso de diseño de la normativa.

Y el motivo es simple: los números no salen.

Los promotores trabajan con márgenes del 20–30%, que no son especulativos, sino necesarios para asumir riesgos habituales del sector: retrasos en licencias, incrementos de costes, imprevistos técnicos, financiación, hallazgos arqueológicos…
Si obligas a destinar prácticamente todo este margen a vivienda social, directamente no hay rentabilidad.

Y cuando no hay rentabilidad, no hay promociones.
Eso es exactamente lo que ha ocurrido.

La consecuencia es clara: menos oferta → más presión sobre los precios.

Además, este 30% ha crecido en un contexto de inestabilidad normativa (índice de alquiler, cambios constantes, incertidumbre fiscal…) que ha generado aún más parálisis.

No estoy en contra de crear vivienda asequible —al contrario—, pero hay que hacerlo con porcentajes coherentes.
Con un 10–15%, acompañado de incentivos fiscales, muchos proyectos serían viables y la ciudad generaría mucha más oferta, tanto libre como protegida.

Si las políticas no funcionan, toca revisarlas.
Los datos publicados ayer por La Vanguardia no dejan margen de duda:

❌ El 30% no ha creado vivienda asequible, sino que ha frenado la construcción.

Y mientras se habla de endurecer impuestos para segundas y terceras residencias —una medida coherente si se quiere desincentivar la especulación—, nadie plantea lo que sería realmente útil para las familias: reducir el IVA o el ITP al 4% para la primera residencia, tal y como correspondería si realmente creyéramos que la vivienda es “un bien de primera necesidad”. No puede ser que algunos políticos lo repitan constantemente y, al mismo tiempo, mantengan una fiscalidad que trata la vivienda como un producto de lujo.

Como arquitecto, solo puedo decir que ya es hora de pasar de las buenas intenciones a las buenas soluciones.